Com seguir un camí quan no saps el que vols, quan tot sembla difús davant teu? Com lluitar quan no veus on poses cada pas? És la vida tansols un pas davant de l'altre sense saber on vas o cal fixar una meta i dirigir tots els teus esforços per arribar-hi? Com fixar un objectiu quan no saps qui ets? Sóm el que fem o fem el que sóm? Cal buscar les respostes en nosaltres mateixos o hem de sortir a buscar-les? Tenen resposta totes les preguntes? Tantes preguntes i tan poca llum...
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Reflexions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Reflexions. Mostrar tots els missatges
diumenge, de maig 18
divendres, de març 21
Boicot als jocs olimpics de Beijing?

He iniciat una nova enquesta degut a alguna informació que he rebut de que s'està parlant de suspendre o boicotejar els jocs olímpics de Beijing degut a tots els drets humans que transgredeix Xina, a més de la opressió que té el Tibet, el qual està sota domini xinès des de fa temps però que ara estan envaint enviant-hi immigrants xinesos amb importants incentius per iniciar negocis, de manera que s'anul·li la cultura tibetana. Tot això encara més afavorit amb l'obertura del Tibet al turisme...
Doncs bé, tot i que jo hi era bastant partidari, he vist algunes reflexions sobre el tema que m'han fet dubtar-ne. A la web del Chino Chano he trobat aquest altre punt de vista
- El boicot aconseguirà el contrari del que es busca: boicotejar ara mateix els JJOO no farà que Xina es torni més "bona", sinó que la faria tancar-se en si mateixa, al considerar-se insultada per la comunitat internacional. Tornaria a pensar que conspiren contra ella, i podria repetir-se l'aïllament polític que va tenir durant dècades, al veure enemics per tot arreu. És millor que Xina no es tanqui, sinó que es vagi obrint, perquè és en els països oberts on poden entrar les idees democratitzadores. No en els tancats.
- El boicot contamina a l'esport amb la política: a Xina se li van donar els Jocs no per ser un exemple de virtuts, sinó per ser una potència esportiva. Si es concedissin els Jocs només als països amb una fulla de drets humans exemplar, hauríem d'anul·lar la majoria. Qui decideix quins països ho mereixen i quins no? Europa la que va explotar al món? EEUU la que genera gran part dels conflictes actuals?
- El boicot és inútil: Tan de bo que un dia Taiwan i Tibet puguin decidir els seus propis destins. Tan de bo que un dia arribi la democràcia a Xina, la llibertat d'expressió, i la fi de la censura. S'aconseguirà tot això amb el boicot olímpic?
Bé, aquestes són les reflexions de que us parlava, tot i que cada un ha de tenir la seva pròpia opinió... doncs això, creieu que s'ha de fer boicot als jocs olímpics de Beijing? Podeu contestar l'enquesta i si voleu també deixar un comentari explicant la vostra opinió.
dimecres, de març 19
Reflexions sobre el Tibet
Aquests dies que segons les notícies que ens arriben del sostre del món s'està gestant una revolució contra la opressió xina, he trobat un article interessant sobre el que està passant, en la web Asiared. Si los tibetanos tenían que denunciar la progresiva disolución de su cultura bajo el peso del desarrollo chino era en este enésimo aniversario del alzamiento frustrado de 1959, porque 2008 es el año en el que China se encuentra bajo los focos debido a la celebración de los Juegos de Pekín.
Por más que el gobierno chino lo niegue, el genocidio cultural al que hace referencia el Dalai Lama en su denuncia del aplastamiento de la revuelta de Lhasa es un hecho, lisa y llanamente.
El problema para los tibetanos del interior y del exilio es que este genocidio se está materializando al tiempo que la República Popular impone su fuerte maquinaria de desarrollo en el altiplano.
Desde principios de los noventa, Pekín ha llevado al Tíbet decenas de miles de ciudadanos de etnia han (china) a base de una política activa de incentivos, créditos para montar negocios y todo tipo de facilidades administrativas.
Esta política ha traído a Lhasa una notable riqueza y modernización cuya principal consecuencia ha sido la destrucción de la ciudad tibetana tradicional.
Hoy Lhasa, plagada de cemento armado y cristal reflectante, recuerda a cualquier otra ciudad china si no fuera por el mal de altura que el recién llegado, ya sea turista extranjero o colono chino, experimenta los primeros días.
El propio Dalai Lama ha denunciado que quizás las magnitudes reales de esta invasión sutil ya estén dejando a la población tibetana autóctona en minoría.
A juzgar por las cifras disponibles, esta denuncia puede carecer, hoy por hoy, de fundamento real, pero no es nada desdeñable como hipótesis de futuro.
La propia máxima autoridad espiritual y política de los tibetanos considera que de qué serviría la autonomía que está negociando con el gobierno chino una vez los han sean mayoría en Tíbet.
A diferencia de los disturbios que cíclicamente ha vivido la capital tibetana, en que los monjes se enfrentaban al ejército chino, el objetivo de las últimas protestas han sido precisamente los chinos de etnia han llegados en los últimos años, en particular sus comercios rebosantes de artículos de todo tipo en las nuevas y anchas avenidas grises de una ciudad que ya no se reconoce a si misma.
La “colonización” china del Tíbet se ha visto facilitada por la inauguración de la línea de ferrocarril que une Lhasa con Pekín, una compleja obra de ingeniería presentada al mundo con orgullo por las autoridades comunistas chinas.
Así, al tiempo que Pekín negociaba con el Dalai Lama su posible vuelta a Lhasa a cambio de su renuncia a la independencia, el gobierno chino preparaba las bases para la disolución de la cultura tibetana en el marasmo de la nueva China del desarrollo, la potencia emergente.
Poco va a quedar de lo que fuera el Tíbet en la capital, más allá del Potala, el templo del Jokhang o el Palacio de Norbulingka.
Con todo, ante el peso de China, que paraliza toda crítica de la comunidad internacional, el Dalai Lama ha hecho una política posibilista basada en la conciliación.
Los tibetanos del interior, los que sufren el genocidio en carne propia, y otros en el exilio que consideran tibia la posición del líder espiritual, han querido demostrar al mundo su desesperación.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
